6 de maig de 2008

Jukola 2007 - Lapua

.
Ara que ja falta poquet pel Jukola d'aquest any recordo l'emocio de l'any passat. També recordo les anecdotes que ens van anar passant tant en el vitge com durant la cursa en si.
.
Cada un dels que vam participar vam fer una petit relat on explicavem la nostra experiencia. Tot i aixi despres no es va publicar enlloc i es per aixo que aprofito el bloc per recordar-ho i explicar-ho a aquells a qui els pugui interessar.
.
.
.
JUKOLA 2007 - LAPUA
.
.
1era MANIGA – Jordi Sales
.
DONNGGGGG, amb un contundent toc d’una gran campana es dóna la sortida alrelleu del Jukola. El silenci de sepulcre que el precedeix sorpren alsforanis nouvinguts.Una sortida en massa envoltat d’una graella de més de 1300 corredors posala pell de gallina. Feia dies que només d’imaginar-m’ho em provocava remorde panxa i fins i tot em feia replantejar la certesa o no de còrreraquesta màniga.Un problema tècnic de només uns segons de durada provoca que em passin més de 600 corredors! Dada que ajuda a dimensionar la grandesa d’aquesta prova.
.
Entrar al mapa envoltat d’una gran multitud no em va costar, m’ho haviapreparat a consciència i em va sortir bé.El magnetisme de la zona el qual distorciona el bon funcionament de labruixula va afectar-me sobretot a la tirada llarga, al segon control.Adonar-se que còrrer per la traça dels de davant és molt millor queintentar fer noves eleccions de ruta no és una decisió fàcil pels novells.
.
El gruix de la cursa va anar-me prou bé. Fins a poc del final no vaig ser conscient que m’havia dossificat molt, massa, vaig acabar molt sencer. Bé,sencer físicament que no pas anímicament, doncs vaig fer un mp. Pinçar-ne una per una altre. Era un control facilíssim al costat del camí. Va saber-me molt greu pels meus companys, tot i que cap d’ells va retreure’m res de res malgrat la seva, endevino, gran frustració.Des d’aquí, de nou, els ho agraeixo.
.
.
2a MANIGA – Lluis Bedós
.
La foscor absoluta de la nit aquest any no va arribar mai. La cursa es disputava més al nord que anys anteriors, per tant les postes 2 i 3 el frontal servia de poc, per llegir mapa i mirar on posaves el peu.
.
12.25 - Zona d'escalfament, vigilant l'arribada d'en Sales.
13.35 - Faig un pla per la cursa: inici tranquil, llegint, i anar augmentant el ritme a mesura que vagi entrant en el mapa. (això és la teoria)
12.47 - Entre tants ulls blaus, cabells rossos i una mitjana de 1.85m d'alçada, apareix el nostre rellevista tipical Osona men, inconfusible!
.
Però tots els començaments són bonics, massa bonics. Els primers controls els trobo sospitosament massa fàcils, cosa que em fa gaudir gratament del bosc i l'ambient de cursa. Això em dóna prou confiança per augmentar el ritme (gran error). Així van començar a passar coses moooolt estranyes, buscar una fita durant 5min i estar tot sol (hi havia 2000pers al bosc), trobar-te 5 trens de cares, saltar-me un control... en definitiva, en les següents fites els errors sumaran fins a 20min!!!! (passar de la teoria a la pràctica no és tan senzill)
.
Cap al final de cursa sembla que les coses anaven tornant al seu lloc, fins i tot jo que ja començava a dubtar de mi mateix.
.
Última fita i...ii.... i un esprint interminable ... recullo mapa del relleu... uf, ja hi sóc. Però en Ll.Ferrer m'esperava amb una cara de pomes agres i una mala notícia, m.p.
.
Doncs res que per això els relleus són tan bonics, per l'equip!!!!
.
.
.
3a MANIGA - Lluís Ferrer
.
Al Jukola hi ha tanta gent, que sovint perds de vista als teus companys d'equip. No saps si encara estan corrent, si ja han arribat o si ni han sortit tot esperant el relleu...
.
No vaig veure en Sales entrar ni tampoc a en Bedós sortir; quan portava a dins del bosc? Quanta estona li mancava?Aquesta incertesa va fer que em plantés a la zona de canvi amb una impaciència inusual; l'espera, amb la fresqueta de les 2 de la matinada de Lapua i la llum tènue que regnava al Jukola-Arena em va fer pensar en la manera d'afrontar la cursa: "córrer, orienta't i gaudeix! Això no es pot fer cada dia!". I així va ser.Amb el seu elegant córrer veig a en Lluís que es dirigeix cap a meta.
.
Ja em preparo, i els nervis s'activen sols. Em lliura el mapa i em comenta un detall d'interpretació: "alerta amb els semioberts". I jo vaig pensar: " i amb les corbes, i els turons i els aiguamolls, i les roques, i ...". Amb el frontal obert i l'adrenalina carregada em dirigeixo cap a la immensitat d'un bosc escandinau ple de fites per picar! Què es pot demanar més?
.
El bullici i soroll que minuts abans senties a la sortida, es converteix en la fresa rítmica de les petjades i esbufecs dels participants que més o menys anàvem junts: això (d'anar junts), és una constant al Jukola; si estàs sol o és que vas primer o que t'has perdut molt.
.
La cursa esdevé una alineació de plaers consecutius: un turó, si! un aiguamoll, si! el límit, si! una roca, també! Personalment satisfet en la meva orientació veig que se m?acaba la festa entre aquella sensació barrejada de satisfacció i melancolia. Última fita, i meta!
.
Agafo el mapa per l'Abel i a 40 metres li veig la cara de tensió i concentració pròpies del moment i denoto que té la vista clavada al plànol que jo duia a la mà. ? Va! Dóna-me?l!!?, deuria pensar. En canvi, el meu pensament va ser; ?Quina sort. Ell encara ha de córrer?.Suat i content, vaig cap a la tenda, em canvio i em dirigeixo a comprar-me l?esmorzar. Mentre m?estic menjant un cafè amb llet i un?sukkalapulla?finlandès, veig que són quarts de 5 del matí...Tot plegat, impressionant!
.
.
.
4a MANIGA: Abel Ledesma
.
El meu segon Jukola havia començat amb millors sensacions que el primer pel que fa als entrenaments previs a la competició. Feia errades però en cap moment em vaig trobar sense tenir ni idea d'on era, com sí m'havia passat l'any anterior. De totes maneres el "model event" de la cursa se m'entravessava una mica, però als altres "jukolaires catalans" sembla que els hi passava el mateix.
.
Arriba el dia de la cursa, els 1300 primers rellevistes a punt i DONNNGGG! La processó de corredors s'endinsa al bosc. Em quedo fins l'arribada dels primers rellevistes (magnífica cursa d'en Roger amb el Ronneby) i emocionat i nerviós intento anar a dormir una mica a la tenda. Mig endormiscat sento que en Sales comenta que ha pinçat una malament. Merda! No m'ho puc creure! Recondueixo la meva petita frustració i de seguida penso: "Tan se val, em vingut a gaudir de l'ambient i els terrenys del Jukola". Continuo dormint fins que em desperta en Lluís Bedós, l'altre Lluís ja fa 20 minuts que corre.
.
Vaig cap a la zona de sortida a mirar els ordinadors per saber per on va en Lluís Ferrer, però en haver fet MP no surten els passos intermitjos de l'equip. Augmenten els nervis perquè no tinc ni idea de quan li falta per arribar, per tant entro cap a la zona d'escalfament tot fent rectes des de la darrera fita vista fins a la zona de canvi de mapa mirant de que no se'm passi. Ja el veig "Vinga Lluíííííís!!".
.
Ja tinc el mapa, "som-hi cap al bosc!", no sé si estic gaire concentrat, primera fita bé, segona ... "merda" l'he passat per sota i no m'he adonat. No és un bon començament i no aconsegueixo entrar en cursa, tota la resta és una combinació d'encerts, errades i algunes (masses) grans errades. En alguns tirades, sobretot al principi, vaig completament sol, tot i no estar perdut, i fins i tot obro algun caminet nou. Se m'entravessen les zones més tècniques amb molt detall i moltes fites que no són la meva.
.
Durant la cursa em creuo o em passen corredors dels equips líders, és increïble com poden anar tant ràpid i orientar-se en aquests terrenys nòrdics. Jo si anés a la seva velocitat tindria prou feina en no trebancar-me amb les pedres o branques. Definitivament estic molt i molt lluny d'aquests corredors, però he pogut gaudir de l'ambient de les grans competicions i la mateixa cursa que els millors del món. L'any vinent sortirà millor!
.
.
.
5ª MANIGA – Benet Totusaus
.
Cap a les 12h de la nit em vaig ficar al sac de dormir per intentar descansar una mica i estar en bones condicions per a la cursa però semblava que no m'adormiria mai. El Speaker que no callava ni un minut i els nervis del meu primer Jukola no m'ho permetien. Suposo que el cansament va poder amb mi i vaig poder dormir un parell d'horetes.
.
Al sortir de la tenda pelat de fred i apropar-me a la zona d'arribades veig en Lluis Ferrer com arriba i entrega el relleu al quart rellevista, l'Abel. Era moment de prepararse perque en poc més d'una hora em tocava correr a mi.
.
Aquests terrenys son molt diferents al que tenim a la peninsula aixi que tenia clar que començaria molt suau per entrar en mapa i que aniria augmentant de ritme conforme agafes confiança. A meitat de cursa em vaig adonar que no havia comès cap error important, això em va pujar força la moral però no era el moment de relaxarse. A més a més s'apropava la zona mes tècnica del mapa.
.
Els caminets que es formen al bosc al pas de milers de corredors et faciliten la carrera però en qualsevol moment et podien portar a una fita que no és la teva i resitura-te no és gens fàcil. Finalment arribava a la ultima fita. S'havien acabat els nervis i la pressió, però també s'acabava el plaer de poder correr per aquests paratges.
És una experiència única i més encara per correr amb l'equip que corria.
.
.
.
6ª MANIGA – Eduard Garcia
.
Em desperto confós a la nostra tenda d’equip. Sento veus que xiuxiugueixen. Són vora les 4:00. M’incorporo, encara dins del sac, i sento els dos lluïsos xerrar. En Sales dorm. No puc evitar preguntar com va la cursa. M’expliquen que l’Abel ja fa 15 minuts que està en cursa, i no puc evitar posar-me content i nerviós alhora, perquè no havia previst que a aquesta hora el nostre quart rellevista ja estigués corrent, i d’aquí poc em tocarà a mi.
.
Però l’eufòria dura poc. Em confessen que el nostre primer rellevista ha fet un mp. No puc evitar sentir-me frustrat i desanimat durant uns segons... Tant de temps esperant aquesta nit, per a això? Però de seguida me n’adono que això ens pot passar a qualsevol i, de fet, ens ha passat. Així que de seguida se’m passa la mala llet.
.
A les 5:00 em llevo. Fora el sol ja s’aixeca, i comença a fer calor fora de les zones amb ombra. Em preparo, esmorzo, escalfo, entro a la zona de canvi de relleu i m’entra la pixera... Mentre trec la bufeta de pena sento uns crits: “Duduuu!”. És en Benet, que ha fet una gran cursa i està esperant-me a la zona de canvi per donar-me el relleu. Faig el primer esprint de la cursa, arreplego el mapa disculpant-me, i entro dins del bosc.
.
La cursa és una alternança de sensacions contradictòries, bones i dolentes. Del plaer d’estar corrent per aquell boscos tant diferents als nostres, a la sensació de que estic fluix (acabo de sortir d’uns dies de diarrea molt forta i febre). No puc evitar fer massa errors, fins i tot en un moment haig de fer una gran marrada per resituar-me, quelcom que em baixa molt la moral. Darrerament estic fent unes curses molt medriocres a nivell de tècnica (i aquesta n’és un clar exemple) i no sé què pot estar fallant.
.
La darrera part de la cursa em surt millor i deixo la resta de forces a l’interminable esprint final. Mentre creuo la meta veig al panell electrònic que arribo vora el lloc teòric 400, el que vol dir que he mantingut posicions. Arreplego el mapa del nostre darrer rellevista, 3 minuts abans (uff!) de que tanquin la zona de canvi de relleu per a fer la sortida en massa, li doblego el mapa amb el darrer esforç i...
.
En Roger em rep tranquilament, em dóna la seva jaqueta i l’ampolla d’aigua amb un somriure franc com només ell el sap fer (mentre jo esbufego) i em demana que li porti tot plegat a la tenda. Jo, matant-me a l’esprint i, ell, s’endinsa poc a poc al bosc... No importa, amb el seu relleu, avançarà en més de 100 llocs l’equip de Catalunya. Realment ell està a una altra òrbita i jo encara tinc tantes coses a aprendre!
.
No puc evitar marxar del Jukola amb la sensació de que he gaudit molt més de l’aconteixement en sí i de la companyia del amics de l’equip de Catalunya, que de l’orientació en sí. No m’acabo d’adaptar a aquest tipus d’orientació, difícil i a més amb un bosc ple de traces d’altres corredors. Potser l’any que ve serà diferent!
.
.
.
7a Maniga - Roger Casal
.
Només dir-vos una cosa que vaig pensar de camí cap a la penúltima fita de l'últim relleu i que volia comentar en arribar a meta.
.
Diiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiooooooosssssssssss!!!!!!!! Gracies per haver-me demanat fer l'últim relleu!!!! M'ho he passat de conya i he gaudit com mai del Jukola!! Contentíssim del meu primer relleu amb el Ronneby OK. Ambient inigualable a les files de la sele catalana (quines risses més sanes). Em quedo per primera vegada tota la nit del Jukola despert. Gaudeixo com mai del terreny corrent l'última posta del CAT-team. I per últim, orgullosíssim d'haver corregut 25km amb 56 fites en una magnífica nit d'estiu escandinava. Diooooooooooooosssssssss!!!!
.
I l'any que ve què....?
.
_________________________________________
.
.
.
Bé, aquests son el petits relats de cada un dels rellevistes... com diu en Roger: i l'any que ve què? doncs l'any que ve ja es aquí!!
.
Per diferents motius familiars i personals la majoria del rellevistes de l'any passat no hi seran. Això si, intentarem de per manera d'arribar a meta!!!!